Vergonya i indignació

Jo confie en la justícia, sempre he estat respectuós amb les sentències judicials. Altra qüestió és estar d'acord amb les persones que la impartixen. Com a exemple, la sentència de “no culpabilitat” per al -per a mi- “poc honorable expresident Camps”.
Després de l'espectacle que hem hagut de viure al llarg de les últimes setmanes, escoltant les gravacions de Camps, Costa i els seus “amiguitos del alma”, on fins ells mateixos es van avergonyir dels comentaris gravats per la policia, ara, de bones a primeres, resulta que venen a ser els màrtirs sacrificats pel bé dels valencians.
Estos dies he escoltat moltes vegades, en boca de la gent indignada per la resolució, la paraula “vergonya”, i és cert que no cap altra millor definició al resultat del procés judicial.
Al jurat popular no li ha valgut de res el que es va dir i escoltar a la Sala del Tribunal: caviar, trages, sabates, telèfons mòbils d’última generació, rellotges de luxe. Tot barrejat en una agra mescla de manca de respecte als ciutadans als qui han estat governant.
És eixe l'exemple d'un polític en actiu? És eixa la imatge que deu donar un polític que viu de les arques públiques i al qui li paguen, euro a euro, els ciutadans de a peu?
Però la qüestió no finalitza ahí, ara hem escoltat Camps dir que ha passat tres anys de sofriment, que han estat cruels amb ell. Però com s'atrevix a dir això? Repetiré la paraula altra vegada: “de vergonya”. És més, ja hem escoltat dir a alguns dels seus amics i defensors que Camps es deu agafar un any sabàtic per descansar de tanta crueltat. Un any pagat per tots nosaltres religiosament cada últim dia del mes. Tan sols falta que agafe la baixa per depressió.
Camps i els seus amics de l'ànima, que el defensen, no coneixen la vergonya, no saben, ni volen saber el què està passant arreu del territori valencià. Tan sols els preocupa el resultat del judici, tan sols els preocupa el què diran, el passejar-se en vehicles de luxe, lluir roba cara i menjar en restaurants de moltes estreles, tenedors i culleres.
I mentrestant tot açò ocorre, mentres Camps i Costa, pobrets, descansen a sa casa per “reflexionar” el què els ha passat, el poble viu l'agonia de les retallades de sou als funcionaris públics, els col•legis a punt de tancar per no poder pagar ni tan sols la despesa en calefacció, les farmàcies a la vora del caos, les residències de majors en una situació dramàtica, els joves a casa sense poder trobar un treball digne, les hipoteques ofegant a la gent aturada, el combustible més car de l'estat, i tantes i tantes altres coses que dóna pena pensar i escriure. Mentrestant això passa i el drama continua, Camps i Costa reben les felicitacions de Rajoy, del fins ara desaparegut González Pons, de Fabra, de Blasco, de Cotino, de Rus i Rita, qui en lloc de preocupar-se del què cal fer per sortir d'esta pensen en el seu amiguet Camps. De nou, vergonyós.
Els valencians no ens podem quedar amb els braços creuats com si res no haguera passat. Hem de sortir al carrer i pacíficament, però també amb energia hem de dir que ja hi ha prou, que no volem professionals de la política i de l'engany, volem gent treballadora, gent que aposte pel futur dels nostres joves, per l'estabilitat dels nostres majors, per tota la gent que busca i necessita d'un treball per eixir de la crisi, per una sanitat i educació pública i gratuïta. Per menys fórmules 1 i de qualsevol altra classe que ens porten de nou a la runa econòmica en la que ens trobem. Ja hi ha prou.
Je he comentat alguna vegada que, no fa molt de temps, Camps va fer amb sabata de xarol una part xicoteta del camí de Santiago. És possible, cosa que dubte, que l'apòstol li perdonara els seus pecats. Jo no li perdone el que ens ha fet als valencians, de ninguna de les maneres. És més, espere que la seua penitència siga l'oblit d'un poble que no es mereix, de cap manera, el que ell li ha fet.