No néstic penedir. En absolut.

No n'estic penedit. En absolut.

Després de més de 25 anys de militància en el PSOE, molts d’ells de militància activa, veig que los coses continuen com sempre, o millor dit, pitjor. No cal explicar molt l'espectacle que estem veient, dia si i dia també,  i que ha tornat a convertir-se en una lluita caïnita per ocupar un bon lloc i un bon sou a la política.

El PSOE, descaradament,  va a donar-li una abstenció a Rajoy, al PP, al partit que ens ha portat a la pèrdua de drets socials més gran que ha tingut este país des de la tornada de la democràcia. Al partit que ha deixat que milers de joves hagen d'anar-se'n fora del país per a buscar un treball. Al partit que va aprovar una reforma laboral que prima la precarietat laboral. Sense oblidar tot el que han fet per desmantellar l’educació i sanitat publiques, i més i més…. Un gran i enorme desgavell polític.

Ara, el PSOE, amb la seua abstenció, farà possible que Rajoy continue al front del govern, un govern conservador i continuista i que ja coneixem com treballa. I què passarà després de l’abstenció i de la investidura de Rajoy? El PP, començarà a demanar el vot per als pressupostos, per a aplicar més retalls, per castigar més a la ciutadania i tot això adornat amb el clàssic missatge que es fa pel bé de l’estat. I què faran aleshores els dirigents del PSOE? Seguiran recolzant el PP i es convertiran en la “mà dreta” de Rajoy o esclataran de nou en lluites internes que conduïxen al partit a una crisi de la qual tardarà molts anys a eixir? Han pensat per un moment els actuals dirigents del PSOE, què diu la militància al respecte?

És evident que ara mateix el PSOE no té cap líder que puga fer front a unes eleccions generals. Es clar que al PP no li fa por la corrupció que té dins d’ell. Té un electorat fidel que augmenta elecció rere elecció. Tot això no lleva perquè el PSOE, amb un acte de valentia, vaja de nou a les urnes amb la cara ben alta, i si perd diputats, que es perda pels seus propis errors, que reflexione, que canvie el seu missatge, que busque nova gent, no apoltronats que volen viure de la política i no fan més que enrocar-se al seu lloc de privilegi. No és hora de fer política de partit, és hora de fer política de trellat, i em sembla que al PSOE, i en sap greu dir-ho, queda poc de trellat.

Per això el meu encapçalament; ja fa uns quants anys que vaig deixar de ser militant, i cada dia que passa estic més convençut que vaig fer el correcte. Era la meua forma de deixar clar que no estava d’acord amb el camí que estava prenent el PSOE. Tampoc és hora de parlar de temps que ja han passat, però no puc imaginar-me gent que va lluitar des de l'ombra, per tal de recuperar la democràcia, veient este espectacle lamentable, en què un partit que es diu progressista li dóna el govern al partit conservador que ens ha llevat quasi tot allò que ells i elles van lluitar.

I ja per acabar, que faran a partir d’ara les agrupacions locals? Com ho explicaran als seus militants? I als seus votants? Difícil tasca tenen per davant, i alguns anys de llums fosques si tot açò continua Igual. Al temps.

Diàleg i consens

Ja he dit altres vegades que tenim un govern que ens diu totes les mentides que pot i un poc més. Ens fan proclames, instal•lats darrere d'una televisió de plasma i sense torn de preguntes per a la premsa, que la situació econòmica millorarà; però no saben quan. Un dia diuen que a finals de 2014, l'endemà diuen que al 2015, i tot perquè no saben per on van. No tenien programa per presentar-se a les eleccions, tan sols volien guanyar, governar i fer tot allò que pretén sempre la dreta: llevar-li al treballador tot allò pel què ha lluitat: "abans lluitàvem per aconseguir millores socials, ara lluitem perquè no ens les lleven".
I amb eixe camí de desfeta, continua creixent la taxa d'atur al nostre pobre país. Cada dia més i més joves, i no tan joves, han d'agafar la maleta i el primer vol per anar a buscar-se la vida mes enllà dels Pirineus. Diu Esperanza Aguirre que això és "motiu d'orgull", mentre que la ministra Báñez defineix la fugida massiva de joves a l'estranger com a "mobilitat exterior". A qui pretenen enganyar? D'altra banda, hi ha més gent que ha de deixar la seua vivenda per no poder pagar la hipoteca al banc. Hi ha retallades per tot arreu: educació, sanitat, benestar social... s'han carregat la Llei de Dependència, entre d'altres, desprotegint els més desafavorits. I a més continuen incrementant les taxes i els impostos. I què tenim al remat? Un poble desmotivat, cansat d'aquesta situació, que no creu amb els polítics que tan sols lluiten pels interessos propis o del seu partit. De fet, ja són molts els ciutadans que han perdut la gana de votar en properes convocatòries electorals, i cada dia hi ha més i més persones que pensen que amb aquestes formes de fer política no tindrem cap solució en molt de temps. I què fa el govern? Ajudar a la banca, ajudar al gran capital i donar-li la culpa al de darrere. Tot un clàssic: “i tu més!!!!”.
No sé si les propostes que estan fent tant els socialistes com Esquerra Unida són bones o roïnes; no les he llegides, però almenys cal veure si és possible que eixes propostes siguen estudiades. És tant de demanar que els partits polítics seguen al voltant d'una taula i parlen de la maleïda crisi que està fent passar a moltes i molts ciutadans aquesta crítica situació? On està el consens i el diàleg? On està el trellat que deurien tindre aquells que ens representen? Fins a quan haurem de suportar aquest panorama?

Tinc el convenciment que, cada dia més, una gran majoria de polítics viuen dins del seu cercle i no se n'adonen d'allò que ocorre al seu voltant, del descontent social que han generat. Tan sols els preocupa la seua imatge, les enquestes i els titulars dels periòdics.

Un consell: que isquen al carrer, que parlen amb la gent, que no es dediquen a aplaudir al líder de torn, sinó a expressar la seua opinió, si cal que siguen crítics amb el seu partit, que no oferisquen allò que no poden donar i que treballen, i molt, que el poble ja està cansat d'aquesta dramàtica situació. Al temps...

Necessitem il.lusió

Aquestos dies, després de llegir i escoltar als mitjans de comunicació, usar la paraula "indignació" resulta poca cosa. Caldria buscar adjectius més propis dels desficacis de què ens hem assabentat, estalviaré dir quins per respecte a aquelles persones que llegiu aquest blog.



Mentre molta gent sofreix les conseqüències de la maleïda crisi (quasi 6 milions d'aturats), retalls en educació, sanitat, benestar social..., hi ha gent que viu “a lo grande”, amb grans fortunes guardades en bancs a paradisos fiscals, això sí, amassades de forma il•legal, amb sobres que circulen amb diners negres, amb grans apartaments i propietats diverses, vehicles de luxe. Fins on hem d’arribar? Què més ens queda per conéixer? Algun dia sabrem tota la veritat i els noms dels responsables d'aquesta desfeta?



Molta gent diu que la culpa de tot la tenen els polítics. Es cert també que molta d'eixa gent, sobretot jove, ja diu que no tornarà a votar a cap elecció més. Personalment crec que no tota la gent que està en política esta per enriquir-se però que sí que hi ha un alt grau de polítics que s'aprofiten del càrrec per mantindre un status que d'altra forma no tindrien.



A banda estan els que no tenen escrúpols i es dediquen a viure de la política, a posar la mà i a no pensar en la gent a la qual representen i per la qual ocupen un càrrec públic. Són aquells que tan sols els preocupa el lloc que ocuparan en les llistes electorals. La seua ambició es mantindre un lloc d'eixida, caiga qui caiga. Després vindran anys de cobrar, i de nou tornar a començar el procés. Lamentable, veritat?



Entre els que posen la mà i els vividors, a més es dediquen a desqualificar a aquells que sí que volen lluitar pels seus ideals, per dur endavant un programa electoral, per treballar pels seus conciutadans.



Ara més que mai ens fa falta que els partits polítics, sobretot els progressistes, tinguen la suficient capacitat per escoltar la gent indignada que no para de dir: "ja n’hi ha prou". Que es prengen decisions valentes, que es decedesquen per obrir-se a la societat, no tan sols amb paraules sinó amb fets, i no ser reductes tancats on no es pot ni entrar. Ara més que mai s’ha de generar il•lusió en la gent del carrer. Fan falta veus clares i gent transparent. Un exemple, per què els grans partits continuen sense voler les llistes obertes? A qui volen protegir?



Sempre he sigut optimista, vull continuar igual, però els esdeveniments cada dia van furtant-me part del meu esperit. Necessitem recuperar-nos i tindre il•lusió per continuar. Com diuen aquestos dies els ciutadans dels pobles de Castella la Manxa: "el poble unit mai serà vençut" AL TEMPS

Repecte als músics d'Oliva

Ja fa temps que he posat en pràctica aquella dita castellana, que l’aigua que no has de beure has de deixar-la córrer; però com tot en aquesta vida, sempre hi ha un límit, i si deixes que els altres diguen el que volen i tu per no fer-te de mal voler, i calles, al remat corres el risc d’ofegar-te. Per què dic tot açò? M’explicaré: al mes de juny d’enguany, concretament el dia del Corpus, vaig acudir amb altres músics de la banda de l’Associació Artístico - Musical d’Oliva a la processó que es celebra a la vesprada pels carrers d’Oliva. Abans d’eixir, un dels rectors que formaven part de la comitiva eclesiàstica ens va amenaçar –dic bé, amenaçar–, perquè no vam tocar la “Marcha Real”, coneguda també per himne nacional d’Espanya. No content amb això, després de la processó ens va tornar a dir que ja sabíem el que calia fer per a la pròxima. La cosa va portar un poc de pols però com ja he dit al principi vaig pensar que el millor era deixar-ho córrer.


Al mes d’octubre, Oliva celebra la festivitat de San Francesc d’Assís, i de nou els músics vam acudir a la processó per acompanyar el sant; novament el rector en qüestió va acudir, de no molt bones formes, per exigir-nos que tocàrem la “Marcha Real”; no ho va aconseguir.

Poc dies després, una dona em va parar pel carrer per a preguntar-me què passava amb la banda de música d’Oliva que es negava a interpretar l’himne (“Marcha Real”) a les processons. Li vaig explicar els motius, fonamentalment legislatius (RD 1560/97, de 10 d’octubre, pel qual es regula l’himne nacional), i la dona es va quedar prou satisfeta de la meua resposta. És evident que li vaig preguntar per què coneixia la informació del “problemeta”, i em va dir, davant el meu estupor, que el rector de Santa Maria (el jove, per entendre’ns), des del púlpit i a l’hora del sermó, els havia donat la noticia. I també ho vaig deixar córrer.

Abans que arribe l’aigua al coll i ens ofegue, hem d’eixir al pas d’un article d’opinió en el qual el rector en qüestió, no s’ha conformat amb desprestigiar als músics d’una banda centenària, sinó que a més ens declara (a tots el músics d’Oliva per igual) afins a un partit polític determinat pel greu pecat de no tocar la “Marcha Real”.

Totes les persones que em coneixen saben que sóc catòlic; no massa practicant, però catòlic. No cal que justifique les meues creences, ni crec que siga necessari fer-ho ací. Però actituds com la d’aquest rector són les que fan que molta gent, jo un d’ells, deixe d’acudir a les esglésies. Si vaig a l’església és a escoltar la paraula de Deu i no a rebre, des del púlpit noticies com la que he comentat abans.

La “Marcha Real” està reglamentada, en un reial decret on es diu en quins moments s’ha d’interpretar, i en quina de les dues versions, la llarga o la curta (abans ja ho he posat, però torne RD 1560/97, de 10 d’octubre); i no es precisament en les processons.

A més, cal recordar que estem a un estat laic i per tant si la “Marcha Real” s’interpreta en actes religiosos, bàsicament de la religió catòlica, podria ofendre a aquells que, sent espanyols, no la practiquen, o no són catòlics.

Crec que ja n’hi ha prou d’aquesta historia, crec que ja n’hi ha prou d’escoltar i llegir proclames en contra dels músics, de mesclar unes coses i altres, de dir que es predica el perdó i l’amor i només es pot es persegueix a aquells que acomplint la llei no fan el que un desitja, amenaçant amb no deixar-nos tocar pels nostres carrers. Fins ací podríem arribar.

Bé està que aquest xicot expresse amb llibertat allò que pensa; però com a rector s’ha de dedicar a proclamar l’evangeli; si vol dedicar-se a altres coses i fer proclames i donar solucions als greus problemes d’aquest país que se’n dedique, però que ens deixe en pau als qui ens dediquem a fer allò que ens agrada complint la legalitat.

I per cert, no cal que espere a la setmana vinent; centre’s en l’educació, per favor. Però en la seua, que ha de començar pel respecte als altres.

Mentiders i covards.

Fa poc més d'un any, en plena campanya electoral, el PP ens va vendre que tenia la solució a tots el problemes econòmics d'este país. En tan sols quatre dies, segons prometien, sortiríem de la crisi i es reduirien les llistes de l'atur ràpidament. És clar que front estes promeses electorals tan suggestives, molta gent, angoixada per la situació, no va dubtar en depositar el seu vot al partit de la gavina.



El ben cert és que, un any després, res queda d'aquelles promeses. Tot va ser una gran mentida per tal d'arribar al poder al preu que en fora. Ràpidament, després de les eleccions andaluses, van començar a aplicar retalls i retalls a aquells que menys tenen deixant l'estat de benestar per terra. Tan sols cal mirar com estan l'educació i la sanitat. Tot allò que ha portat anys de lluita ha desaparegut de la nit al matí per una majoria absoluta (legítima) que oblida que està governant un país en crisi, que hi ha molta gent que no cobra ni un euro a fi de mes, que no pot pagar l'hipoteca, ni els estudis dels seus fills, i de vegades ni el menjar que dur a casa cada dia. És això el que volia el PP al presentar-se a les eleccions...?



Però no queda ahí la qüestió. A més de dir una mentida seguida d'una altra, a hores d'ara continuen sent uns covards. No van aplicar el retalls fins que no van veure clar el panorama a Andalusia. I ara que ens amenacen, dia sí i dia també, amb nous retalls, esperen que les eleccions galegues i basques passen per oferir un nou repertori que ens enfonse un poc més en la misèria.



Ara, a més, els ha sortit un nou problema amb les eleccions catalanes, que seran a finals de novembre, amb la qual cosa i per por a perdre diputats, ací i allà, deixaran passar el temps per oferir-nos, allà per l'arribada de Nadal, noves sorpreses que buidaran, si queda alguna cosa, les nostres butxaques.



Es clar, mentiders: no han fet res del que van dir. Les excuses, les de sempre, l'herència rebuda. Un consell: podrien obrir el testament de Camps per veure com ha deixat les arques públiques valencianes, per exemple.



Covards: diuen que han de pendre decisions però tenen més por a perdre el poder que als retalls que des d'Europa els diuen que han d'aplicar.



I per finalitzar, es donen per contents amb l'aplaudiment de Merkel i el BCE. Però, s'han detés a pensar què pensa d'ells el poble i com està vivint-se esta situació...? Segur que no.

Al treballador, ni aigua....

Com diuen els nostres majors: "no tenen vergonya ni la coneixen". És normal que cada dia hi haja més gent indignada pel que està passant. Es van presentar a les eleccions de novembre de l'any passat no amb un programa ocult, sinó amb un programa clar: beneficiar al gran capital. La resta, no els interessa.
23 mil milions d'euros, la xifra assusta tan sols de pensar-ho. Eixa és la xifra que l'Estat, per ordre del govern popular de Rajoy, va a injectar a Bankia. Eixa xifra és dues vegades i mitja el total que han aplicat als retalls dels divendres en sanitat i educació.
Bankia ha estat nacionalitzada i ara hem de pagar entre tots la desfeta d'uns gestors que tan sols s'han preocupat de tindre una bona jubilació i ara desapareixen de l'escena pública com si res hagueren fet. Si un treballador, siga de l'ofici que siga, fa una desfeta a la seua empresa, es castigat amb el despido procedent: liquidació pura i dura i a augmentar les xifres de l'atur.
Diu Rajoy que es fa per tal de garantir els diners dels impositors. Fals, totalment fals. Es du endavant aquesta operació per beneficiar el capital i obeir les ordres de la "reina" d'Europa, la sra. Merkel, després del passeig amb vaixell pel riu allà a Chicago.
Per què no afavorixen que aplegue eixe capital, a baix interés, a la gent jove i no tan jove per que puga comprar una vivenda de les tantes que hi ha tancades? Per què no ajuden a aquells qui cada dia són desahuciats de les seues vivendes per la mateixa Bankia sense cap rancor? Per què no recolza Rajoy el canvi dels estatuts del Banc Central Europeu i l'emissió dels euro bonos?
Bankia rebrà una injecció de capital enorme però no canviarà, continuarà amb la seua política de desahucis, igual que la resta de bancs: han de recuperar la seua inversió. I el govern, que havia d'estar per ajudar a tots, tanca els ulls i ajuda al gran, perquè al xicotet, al pobre treballador, ni aigua.
I entretant continuem sense escoltar una explicació del què ha passat. No hi ha intenció de demanar responsabilitats a aquells qui al mes de juliol de 2011 venien accions de Bankia com si fora el manà que havia de fer ploure diners del cel. Hui, després d'onze mesos, les accions de Bankia son brossa, no valen res.
Ens esperen temps difícils i no ens podem quedar en lamentacions. Cal explicar el que està passant a la gent que tan sols veu Canal Nou i llig diaris que no parlen d'aquestos temes. Tenim, entre tots, que obrir els ulls a la societat. Ens resta molt de treball per davant. Salut.

Els divendres, retalls...

Després que el president Rajoy ens donara la primícia que cada divendres hi haurà noves mesures -reformes, no retallades...- per pal•liar "l'herència rebuda", ja no sabem on ens trobem.
Cada divendres noves retallades, cada divendres noves sorpreses. Els qui tenim la sort de tindre una nòmina, guanyem menys, perquè paguem més en tributs i impostos. Si açò servira per crear ocupació i baixar la xifra de l'atur, benvinguda siga la solidaritat entre treballadors. Però és clar que això no és el que està passant i sembla que eixe no és el camí triat per aquells que van prometre el que no podien i ara fan tot el contrari. Tan sols cal recordar al portaveu desaparegut, González Pons, prometent més de tres milions de nous llocs de treball en tan sols dos anys de govern popular.

Ara diuen que la culpa la té l'herència rebuda de l'anterior govern, llàstima siga. Sempre parem al mateix lloc: la culpa la tenen els demés i ale, a viure i seguir llevant-li al poble el que s'ha aconseguit en molts anys de lluita. Potser el PP quan estava a l'oposició no coneixia, com és el seu deure, la situació dels comptes estatals i autonòmics? No coneixia el dèficit generat a comunitats com la valenciana? On s'ha balafiat amb pólvora de rei i ara no saben com pagar el que ha deixat en "herència" l'exhonorable Camps.

La qüestió és que el poble continua pagant amb escreix les desfetes d'alguns polítics que deurien estar empresonats per portar-nos on estem, però no contents amb això ara volen ajudar a la banca, injectant milers de milions d'euros per a la seua salvació (Rajoy i Buch, conseller d'economia, dixit). És a dir, hem mal venut Bancaixa a Rato (Caja Madrid), hem llançat la CAM al fem, el Banc de València està en venda i ara volen ajudar a Bankia a pagar les seues desfetes.

I entretant, el pobre cada dia és més pobre, el treballador paga més, els aturats, sobretot els joves, no veuen cap futur... però això sí, ajudem a la banca que és la qui ens ha de salvar "perdonant els desahucis" a aquells qui no podem pagar la seua hipoteca. Es això també causa de l'herència rebuda?

Esperem i confiem que la victòria d'Hollande a França òbriga un nou corrent d'aire a esta Europa que, al pas que anem, ens porta al desànim. Salut.