dilluns, 19 de novembre del 2012

Repecte als músics d'Oliva

Ja fa temps que he posat en pràctica aquella dita castellana, que l’aigua que no has de beure has de deixar-la córrer; però com tot en aquesta vida, sempre hi ha un límit, i si deixes que els altres diguen el que volen i tu per no fer-te de mal voler, i calles, al remat corres el risc d’ofegar-te. Per què dic tot açò? M’explicaré: al mes de juny d’enguany, concretament el dia del Corpus, vaig acudir amb altres músics de la banda de l’Associació Artístico - Musical d’Oliva a la processó que es celebra a la vesprada pels carrers d’Oliva. Abans d’eixir, un dels rectors que formaven part de la comitiva eclesiàstica ens va amenaçar –dic bé, amenaçar–, perquè no vam tocar la “Marcha Real”, coneguda també per himne nacional d’Espanya. No content amb això, després de la processó ens va tornar a dir que ja sabíem el que calia fer per a la pròxima. La cosa va portar un poc de pols però com ja he dit al principi vaig pensar que el millor era deixar-ho córrer.


Al mes d’octubre, Oliva celebra la festivitat de San Francesc d’Assís, i de nou els músics vam acudir a la processó per acompanyar el sant; novament el rector en qüestió va acudir, de no molt bones formes, per exigir-nos que tocàrem la “Marcha Real”; no ho va aconseguir.

Poc dies després, una dona em va parar pel carrer per a preguntar-me què passava amb la banda de música d’Oliva que es negava a interpretar l’himne (“Marcha Real”) a les processons. Li vaig explicar els motius, fonamentalment legislatius (RD 1560/97, de 10 d’octubre, pel qual es regula l’himne nacional), i la dona es va quedar prou satisfeta de la meua resposta. És evident que li vaig preguntar per què coneixia la informació del “problemeta”, i em va dir, davant el meu estupor, que el rector de Santa Maria (el jove, per entendre’ns), des del púlpit i a l’hora del sermó, els havia donat la noticia. I també ho vaig deixar córrer.

Abans que arribe l’aigua al coll i ens ofegue, hem d’eixir al pas d’un article d’opinió en el qual el rector en qüestió, no s’ha conformat amb desprestigiar als músics d’una banda centenària, sinó que a més ens declara (a tots el músics d’Oliva per igual) afins a un partit polític determinat pel greu pecat de no tocar la “Marcha Real”.

Totes les persones que em coneixen saben que sóc catòlic; no massa practicant, però catòlic. No cal que justifique les meues creences, ni crec que siga necessari fer-ho ací. Però actituds com la d’aquest rector són les que fan que molta gent, jo un d’ells, deixe d’acudir a les esglésies. Si vaig a l’església és a escoltar la paraula de Deu i no a rebre, des del púlpit noticies com la que he comentat abans.

La “Marcha Real” està reglamentada, en un reial decret on es diu en quins moments s’ha d’interpretar, i en quina de les dues versions, la llarga o la curta (abans ja ho he posat, però torne RD 1560/97, de 10 d’octubre); i no es precisament en les processons.

A més, cal recordar que estem a un estat laic i per tant si la “Marcha Real” s’interpreta en actes religiosos, bàsicament de la religió catòlica, podria ofendre a aquells que, sent espanyols, no la practiquen, o no són catòlics.

Crec que ja n’hi ha prou d’aquesta historia, crec que ja n’hi ha prou d’escoltar i llegir proclames en contra dels músics, de mesclar unes coses i altres, de dir que es predica el perdó i l’amor i només es pot es persegueix a aquells que acomplint la llei no fan el que un desitja, amenaçant amb no deixar-nos tocar pels nostres carrers. Fins ací podríem arribar.

Bé està que aquest xicot expresse amb llibertat allò que pensa; però com a rector s’ha de dedicar a proclamar l’evangeli; si vol dedicar-se a altres coses i fer proclames i donar solucions als greus problemes d’aquest país que se’n dedique, però que ens deixe en pau als qui ens dediquem a fer allò que ens agrada complint la legalitat.

I per cert, no cal que espere a la setmana vinent; centre’s en l’educació, per favor. Però en la seua, que ha de començar pel respecte als altres.

dimarts, 2 d’octubre del 2012

Mentiders i covards.





Fa poc més d'un any, en plena campanya electoral, el PP ens va vendre que tenia la solució a tots el problemes econòmics d'este país. En tan sols quatre dies, segons prometien, sortiríem de la crisi i es reduirien les llistes de l'atur ràpidament. És clar que front estes promeses electorals tan suggestives, molta gent, angoixada per la situació, no va dubtar en depositar el seu vot al partit de la gavina.



El ben cert és que, un any després, res queda d'aquelles promeses. Tot va ser una gran mentida per tal d'arribar al poder al preu que en fora. Ràpidament, després de les eleccions andaluses, van començar a aplicar retalls i retalls a aquells que menys tenen deixant l'estat de benestar per terra. Tan sols cal mirar com estan l'educació i la sanitat. Tot allò que ha portat anys de lluita ha desaparegut de la nit al matí per una majoria absoluta (legítima) que oblida que està governant un país en crisi, que hi ha molta gent que no cobra ni un euro a fi de mes, que no pot pagar l'hipoteca, ni els estudis dels seus fills, i de vegades ni el menjar que dur a casa cada dia. És això el que volia el PP al presentar-se a les eleccions...?



Però no queda ahí la qüestió. A més de dir una mentida seguida d'una altra, a hores d'ara continuen sent uns covards. No van aplicar el retalls fins que no van veure clar el panorama a Andalusia. I ara que ens amenacen, dia sí i dia també, amb nous retalls, esperen que les eleccions galegues i basques passen per oferir un nou repertori que ens enfonse un poc més en la misèria.



Ara, a més, els ha sortit un nou problema amb les eleccions catalanes, que seran a finals de novembre, amb la qual cosa i per por a perdre diputats, ací i allà, deixaran passar el temps per oferir-nos, allà per l'arribada de Nadal, noves sorpreses que buidaran, si queda alguna cosa, les nostres butxaques.



Es clar, mentiders: no han fet res del que van dir. Les excuses, les de sempre, l'herència rebuda. Un consell: podrien obrir el testament de Camps per veure com ha deixat les arques públiques valencianes, per exemple.



Covards: diuen que han de pendre decisions però tenen més por a perdre el poder que als retalls que des d'Europa els diuen que han d'aplicar.



I per finalitzar, es donen per contents amb l'aplaudiment de Merkel i el BCE. Però, s'han detés a pensar què pensa d'ells el poble i com està vivint-se esta situació...? Segur que no.





dilluns, 28 de maig del 2012

Al treballador, ni aigua....

Com diuen els nostres majors: "no tenen vergonya ni la coneixen". És normal que cada dia hi haja més gent indignada pel que està passant. Es van presentar a les eleccions de novembre de l'any passat no amb un programa ocult, sinó amb un programa clar: beneficiar al gran capital. La resta, no els interessa.
23 mil milions d'euros, la xifra assusta tan sols de pensar-ho. Eixa és la xifra que l'Estat, per ordre del govern popular de Rajoy, va a injectar a Bankia. Eixa xifra és dues vegades i mitja el total que han aplicat als retalls dels divendres en sanitat i educació.
Bankia ha estat nacionalitzada i ara hem de pagar entre tots la desfeta d'uns gestors que tan sols s'han preocupat de tindre una bona jubilació i ara desapareixen de l'escena pública com si res hagueren fet. Si un treballador, siga de l'ofici que siga, fa una desfeta a la seua empresa, es castigat amb el despido procedent: liquidació pura i dura i a augmentar les xifres de l'atur.
Diu Rajoy que es fa per tal de garantir els diners dels impositors. Fals, totalment fals. Es du endavant aquesta operació per beneficiar el capital i obeir les ordres de la "reina" d'Europa, la sra. Merkel, després del passeig amb vaixell pel riu allà a Chicago.
Per què no afavorixen que aplegue eixe capital, a baix interés, a la gent jove i no tan jove per que puga comprar una vivenda de les tantes que hi ha tancades? Per què no ajuden a aquells qui cada dia són desahuciats de les seues vivendes per la mateixa Bankia sense cap rancor? Per què no recolza Rajoy el canvi dels estatuts del Banc Central Europeu i l'emissió dels euro bonos?
Bankia rebrà una injecció de capital enorme però no canviarà, continuarà amb la seua política de desahucis, igual que la resta de bancs: han de recuperar la seua inversió. I el govern, que havia d'estar per ajudar a tots, tanca els ulls i ajuda al gran, perquè al xicotet, al pobre treballador, ni aigua.
I entretant continuem sense escoltar una explicació del què ha passat. No hi ha intenció de demanar responsabilitats a aquells qui al mes de juliol de 2011 venien accions de Bankia com si fora el manà que havia de fer ploure diners del cel. Hui, després d'onze mesos, les accions de Bankia son brossa, no valen res.
Ens esperen temps difícils i no ens podem quedar en lamentacions. Cal explicar el que està passant a la gent que tan sols veu Canal Nou i llig diaris que no parlen d'aquestos temes. Tenim, entre tots, que obrir els ulls a la societat. Ens resta molt de treball per davant. Salut.



dilluns, 7 de maig del 2012

Els divendres, retalls...





Després que el president Rajoy ens donara la primícia que cada divendres hi haurà noves mesures -reformes, no retallades...- per pal•liar "l'herència rebuda", ja no sabem on ens trobem.
Cada divendres noves retallades, cada divendres noves sorpreses. Els qui tenim la sort de tindre una nòmina, guanyem menys, perquè paguem més en tributs i impostos. Si açò servira per crear ocupació i baixar la xifra de l'atur, benvinguda siga la solidaritat entre treballadors. Però és clar que això no és el que està passant i sembla que eixe no és el camí triat per aquells que van prometre el que no podien i ara fan tot el contrari. Tan sols cal recordar al portaveu desaparegut, González Pons, prometent més de tres milions de nous llocs de treball en tan sols dos anys de govern popular.

Ara diuen que la culpa la té l'herència rebuda de l'anterior govern, llàstima siga. Sempre parem al mateix lloc: la culpa la tenen els demés i ale, a viure i seguir llevant-li al poble el que s'ha aconseguit en molts anys de lluita. Potser el PP quan estava a l'oposició no coneixia, com és el seu deure, la situació dels comptes estatals i autonòmics? No coneixia el dèficit generat a comunitats com la valenciana? On s'ha balafiat amb pólvora de rei i ara no saben com pagar el que ha deixat en "herència" l'exhonorable Camps.

La qüestió és que el poble continua pagant amb escreix les desfetes d'alguns polítics que deurien estar empresonats per portar-nos on estem, però no contents amb això ara volen ajudar a la banca, injectant milers de milions d'euros per a la seua salvació (Rajoy i Buch, conseller d'economia, dixit). És a dir, hem mal venut Bancaixa a Rato (Caja Madrid), hem llançat la CAM al fem, el Banc de València està en venda i ara volen ajudar a Bankia a pagar les seues desfetes.

I entretant, el pobre cada dia és més pobre, el treballador paga més, els aturats, sobretot els joves, no veuen cap futur... però això sí, ajudem a la banca que és la qui ens ha de salvar "perdonant els desahucis" a aquells qui no podem pagar la seua hipoteca. Es això també causa de l'herència rebuda?

Esperem i confiem que la victòria d'Hollande a França òbriga un nou corrent d'aire a esta Europa que, al pas que anem, ens porta al desànim. Salut.



diumenge, 5 de febrer del 2012

Vergonya i indignació

Jo confie en la justícia, sempre he estat respectuós amb les sentències judicials. Altra qüestió és estar d'acord amb les persones que la impartixen. Com a exemple, la sentència de “no culpabilitat” per al -per a mi- “poc honorable expresident Camps”.
Després de l'espectacle que hem hagut de viure al llarg de les últimes setmanes, escoltant les gravacions de Camps, Costa i els seus “amiguitos del alma”, on fins ells mateixos es van avergonyir dels comentaris gravats per la policia, ara, de bones a primeres, resulta que venen a ser els màrtirs sacrificats pel bé dels valencians.
Estos dies he escoltat moltes vegades, en boca de la gent indignada per la resolució, la paraula “vergonya”, i és cert que no cap altra millor definició al resultat del procés judicial.
Al jurat popular no li ha valgut de res el que es va dir i escoltar a la Sala del Tribunal: caviar, trages, sabates, telèfons mòbils d’última generació, rellotges de luxe. Tot barrejat en una agra mescla de manca de respecte als ciutadans als qui han estat governant.
És eixe l'exemple d'un polític en actiu? És eixa la imatge que deu donar un polític que viu de les arques públiques i al qui li paguen, euro a euro, els ciutadans de a peu?
Però la qüestió no finalitza ahí, ara hem escoltat Camps dir que ha passat tres anys de sofriment, que han estat cruels amb ell. Però com s'atrevix a dir això? Repetiré la paraula altra vegada: “de vergonya”. És més, ja hem escoltat dir a alguns dels seus amics i defensors que Camps es deu agafar un any sabàtic per descansar de tanta crueltat. Un any pagat per tots nosaltres religiosament cada últim dia del mes. Tan sols falta que agafe la baixa per depressió.
Camps i els seus amics de l'ànima, que el defensen, no coneixen la vergonya, no saben, ni volen saber el què està passant arreu del territori valencià. Tan sols els preocupa el resultat del judici, tan sols els preocupa el què diran, el passejar-se en vehicles de luxe, lluir roba cara i menjar en restaurants de moltes estreles, tenedors i culleres.
I mentrestant tot açò ocorre, mentres Camps i Costa, pobrets, descansen a sa casa per “reflexionar” el què els ha passat, el poble viu l'agonia de les retallades de sou als funcionaris públics, els col•legis a punt de tancar per no poder pagar ni tan sols la despesa en calefacció, les farmàcies a la vora del caos, les residències de majors en una situació dramàtica, els joves a casa sense poder trobar un treball digne, les hipoteques ofegant a la gent aturada, el combustible més car de l'estat, i tantes i tantes altres coses que dóna pena pensar i escriure. Mentrestant això passa i el drama continua, Camps i Costa reben les felicitacions de Rajoy, del fins ara desaparegut González Pons, de Fabra, de Blasco, de Cotino, de Rus i Rita, qui en lloc de preocupar-se del què cal fer per sortir d'esta pensen en el seu amiguet Camps. De nou, vergonyós.
Els valencians no ens podem quedar amb els braços creuats com si res no haguera passat. Hem de sortir al carrer i pacíficament, però també amb energia hem de dir que ja hi ha prou, que no volem professionals de la política i de l'engany, volem gent treballadora, gent que aposte pel futur dels nostres joves, per l'estabilitat dels nostres majors, per tota la gent que busca i necessita d'un treball per eixir de la crisi, per una sanitat i educació pública i gratuïta. Per menys fórmules 1 i de qualsevol altra classe que ens porten de nou a la runa econòmica en la que ens trobem. Ja hi ha prou.
Je he comentat alguna vegada que, no fa molt de temps, Camps va fer amb sabata de xarol una part xicoteta del camí de Santiago. És possible, cosa que dubte, que l'apòstol li perdonara els seus pecats. Jo no li perdone el que ens ha fet als valencians, de ninguna de les maneres. És més, espere que la seua penitència siga l'oblit d'un poble que no es mereix, de cap manera, el que ell li ha fet.

divendres, 13 de gener del 2012

A Oliva, trellat i responsabilitat

Entretant observem com al conjunt de l'estat espanyol el PP ha posat en funcionament la seua màquina recaptatòria -contràriament a el que va prometre a l'última campanya electoral-, a Oliva ens trobem amb una situació política que res de bo ens ha portat els últims mesos.

Després de les eleccions municipals de 2011, molts ciutadans vam demanar trellat i vam mostrar la ferma decisió que era necessària una entesa per tal que un govern progressista encapçalara l'ajuntament els propers quatre anys. Eixe govern no va ser possible i molta gent continua preguntant-se per què. Però el ben cert és que després de repassar les hemeroteques i comprovar que l'alcaldessa ha protagonitzat nombrosos episodis que han donat molt que parlar i que són un descrèdit per a la institució i per a la ciutat, serà difícil explicar, des d'una perspectiva històrica, com un PP amb tan sols 7 regidors ha pogut governar a Oliva durant quatre anys tenint enfront una oposició de 14 regidors, 11 dels quals pertanyents a dos forces que tots entenem com a progressistes.

No serà fàcil explicar-li a la ciutadania que, podent haver evitat un govern conservador, s'ha permés que s'instal•le a l'ajuntament un govern arbitrari i conflictiu que ha anat fent de les seues un dia rere l'altre durant els últims mesos. L'últim exemple, entre d'altres, l'hem viscut en el darrer plenari quan per primera vegada, que jo recorde, en tot el període democràtic d'Oliva, tota l'oposició va abandonar el saló de plenaris en meitat de la sessió, impossibilitant de continuar amb els punts de l'ordre del dia. Si tan greus són les accions i les actituds de l'alcaldessa, Chelo Escrivà, com és que no es posen d'acord els partits de l'oposició per evitar que continuen produint-se? Sembla que els problemes generats entre els propietaris d'Aigua Blanca IV i l'anterior govern municipal dificulten en gran manera eixa arribada a un acord que ens portaria un govern progressista a la nostra ciutat.

"El debat i, per tant, el diàleg, és una de les principals fonts del coneiximent". Esta frase reflectix allò que caldria fer -al meu entendre- amb el tema d'Aigua Blanca IV, que s'ha allargat massa en el temps i al que caldria donar una solució ràpida i eficaç pel bé de la ciutat i dels mateixos propietaris. És necessari fer una crida als grups polítics a l'oposició olivana, especialment al PSPV-PSOE i al Bloc-Compromis. És hora de prendre decisions, de fer allò que la ciutadania va votar i es va plasmar al resultat electoral del passat mes de maig (6+5). És hora també de què el PSPV-PSOE no tanque la porta, que no s'enroque i que assumisca el paper responsable que li pertoca en un moment com este. No pot haver-hi cap excusa per a no actuar i fer tot allò possible per solucionar esta crítica situació. No es pot, a la fi, abandonar la ciutat a la seua sort per antagonismes personals, perquè això no seria responsable, i molt menys entre determinats membres del PSPV-PSOE i propietaris d'Aigua Blanca IV.

Ara és moment d'avantposar els interessos generals i el progrés de tota una ciutat. Quatre anys és massa temps per estar a expenses de les visceralitats d'uns pocs polítics. Cal estar a l'altura de les circumstàncies i del moment històric. Cal actuar, per tant, des del trellat, amb un alt grau de maduresa i responsabilitat.