La música, la gran oblidada...

Ja hem donat per finalitzades les festes de Santa Cecília 2010. El fet que aquest any, la meua filla Glòria haja estat la Musa de la música de la nostra Associació (Ass.Art.Musical d'Oliva), ens ha fet viure d'una forma molt més intensa les celebracions.

Qüestions festives a banda, al dinar en què donem per finalitzada la festa, he tornat a demanar als representants municipals d'Oliva, amb l'absència, un any més, de la primera autoritat, el mateix de sempre: un lloc adequat per poder fer música, un lloc adequat per dur endavant una programació musical estable a la nostra ciutat, un lloc adequat per què els amants de la música, que en són molts, puguen gaudir de les interpretacions de les diferents Associacions musicals d'Oliva.

Aquesta petició no és nova, no és fruït del capritx d'una o varies persones, és una necessitat que cal fer realitat.

El ben cert és que aquest tema ja s'ha convertit en recurrent, però no és menys cert que el grups polítics de l'ajuntament ens han fet saber en cada compromís electoral que, ara, ja era la definitiva, que ja anava de bo... però, per desgràcia, continuen passant els anys i la promesa en lloc de convertir-se en realitat, continua estant amagada baix d'un calaix ple de pols.

Ens poden dir que estem en crisi, és cert, però també és cert que a Oliva s'estan executant o en procés administratiu d'execució varies obres noves: la Casa de la Festa, el Centre Polivalent o el nou trinquet a la zona esportiva. Mentrestant, la música continua sent la gran oblidada i queda de nou aparcada, limitant-nos a una programació molt estreta per falta del tan ansiat Auditori, o bé una Casa de la Música.

Estem ja prop d'un nou compromís electoral, supose que de nou eixiran a la llum les promeses. A veure si ara són realitat i no paper mullat, que no ens passe el mateix que amb el Tren o la circumval·lació, que pel que es veu, cada dia estan més lluny.

Tren i Circumval.lació

Ja estem amb la mateixa de sempre: ni un euro per a la circumval.lació a Oliva, ni un euro per al tren Gandia-Denia.
Les dos infraestructures, tan necessàries per a Oliva, continuen parades, sense data d'inici. Ens diuen alguns que els projectes van pel camí adequat, que tot té un temps, i hem de tindre paciència. Però el que queda clar és que continuem sent, i perdó per l'expressió, el cul de la xarxa ferroviària i de carreteres.
Cada dia que passa hi ha més gent farta d'aquesta situació: la carretera és un suplici per a la ciutadania, i també per aquells que, dia a dia, l'han de travessar per qüestions de treball. El tren és una necessitat per a tots, per al qui treballen fora d'Oliva, per al qui estudien, que en són molts, a València. Però sembla que ja de ple al segle XXI, ningú, i dic bé, ningú ens fa cas.
Tal com es pot veure, açò s'ha convertit en una lluita política, però entretant continuem patint i jo em pregunte: fins quan hem de continuar suportant aquesta situació...?
Ara venen les eleccions i tant el tren com la circumval.lació es convertiram en arma política, ens faran promeses, com sempre, ens diran, ara sí. Però jo ja no confie, ja no em crec res fins que no veja el primer tractor a les portes d'Oliva.
Menys lluites politiques, menys tirar-se el trastos al cap. Més unió i més treball, sobre tot per aquells, que pels vots aconseguits, tenen la responsabilitat de fer-ho.

Escoles de música

"""El conseller Castellano reconoció que le "alegra" que "los ayuntamientos hayan tomado parte en esta situación en la que todos tenemos que poner de nuestra parte para defender un hecho que es único en la Comunitat Valenciana". Esta propuesta demuestra, según ha explicado Castellano, "la sensibilidad que tiene la C. Valenciana con una cultura que es muy nuestra""".

Aquestes línies són un extracte del que he pogut llegir al diari. Després de la lectura de tot l'article he arribat a la conclusió que aquesta gent té molta cara i molt poca vergonya.

És a dir, ens lleven el pa i la sal, no ens faciliten els mitjans necessaris per tal que les bandes de música continuen amb el seu treball de formar músics a les escoles i ara, quan està muntat un guirigall espectacular, reconeixen que tot açò forma part d'una cultura molt nostra.

Personalment, m'avergonyix que un conseller manifeste aquestes coses, després que la consellera Miró i el portaveu del PP, Rafael Blasco, hagen deixat a les bandes amb la paraula amb la boca i sense cap solució de futur. A tot això, Camps ni diu, ni se'l troba, ni apareix.

Sembla que el que es pretén és que els ajuntaments es facen càrrec de la desfeta del govern valencià. Tanta Fòrmula 1, America's Cup, visita papal, subvencions a empreses afins al pessebre, etcètera... ens han portat a aquesta situació. Però, no podem oblidar que les competències d'Educació les té la Generalitat i no els ajuntaments, per tant no poden fer recaure en les arques municipals allò que és la seua responsabilitat. Potser el govern valencià es farà càrrec de tot allò que, per uns o altres motius, no faça el govern central? Segur que no.

Hi ha convocada una gran manifestació a València el proper 17 d'octubre. És vital que acudim tots, músics i no músics, gent del carrer, polítics de tot signe, xiquetes i xiquets, mares i pares. Hem de lluitar per la defensa de lo nostre, i la música és això: nostre.

Camí de Santiago

Vec al periòdic al President Camps besant a l'apòstol Santiago i m'entra un tremolor per tot el cos que no puc acabar d'explicar. On hem arribat amb aquesta gent de bot i calbot? Com és possible tanta desvergonya i tanta falta de respecte?

Fa sis anys vaig fer, junt a la meu dona i altres amics, una part del Camí de Santiago. Va ser molt emocionant, no tan sols pel fet religiós que comporta, sinó pel camí en si mateix. Rutes cuidades. Albergues preparats per rebre els peregrins. Gent acollidora. I molta, molta solidaritat entre la gent que fa el camí per uns o altres motius (qualsevol es bo).

I ara, de sobte, em desperte amb Camps, que ha fet sis quilòmetres, rodejat de càmeres de fotos, sense motxilla, sense bambolles als peus, sense un mínim de dignitat per la seua part.

Per favor, que els gallecs no deixen que gent així estropeje el seu preciat camí i que tots aquells qui l'hem fet, els qui el fan i els qui volem tornar-lo a fer, no entropessem amb gent com aquesta.

A Camps, ni fent 800 quilòmetres descalç, l'apòstol l'ha de perdonar. I si ell el perdona (cosa que dubte) nosaltres no ho farem...

Al temps...

"Empleo, prosperidad i bienestar"

"Eventos como la Fórmula 1 significan empleo, prosperidad y bienestar".
Aquesta frase és del President Camps, realitzada el diumenge després del Gran Premi d'Europa de F1 a València.
No puc més que dir que estic totalment en contra de la mateixa, perquè, encara que potser la F1 atrau molta gent a València, també és ben cert que tenim molts i greus problemes econòmics a la societat valenciana, com per gastar-nos el poc que tenim en gran esdeveniments dels quals tan sols es beneficien uns pocs.
A l'esmorzar dels diumenges, un amic em comentava que a ell li semblava perfecte el tema de la F1. Jo li intentava explicar que els diners cal destinar-los allà on és necessari, per exemple: sanitat, serveis socials, educació, etc. I després, si sobra, intentar fer coses que beneficien a la majoria.
1) Caldria dir-li al Sr. Camps que la F1 genera treball en un espai reduït de temps i allò de la prosperitat i benestar ho deixarem passar. 2) Caldria dir-li al Sr. Camps que hi han moltes coses que generen treball, prosperitat i benestar i que ell i el seu govern les tenen oblidades:
Per què s'ha reduït més d'un 50% les ajudes a les escoles de música? Per què hi ha llistes, llarguíssimes i extenses, per visitar un especialista de la Seguretat Social? Per què no reben ajudes les persones amb malalts a càrrec seu? Per què no se solucionen els greus problemes d'infraestructures que hi ha al nostre territori i que depenen de la Generalitat Valenciana? I tantes i tantes altres preguntes que ens faríem i que, de moment, no tenen resposta per part del govern valencià.
Llàstima que ningú ens responga i ens done la satisfacció de veure, amb alegria, que tenim un País millor, perquè el ben cert és que anem arrere, cada dia més.
Però tranquil·les i tranquils, no ens angoixem, tan sols hem de veure Canal 9 i els nostres mals quedaran oblidats. Visca el país de les meravelles!!!
Salut per a totes i tots, que falta ens fa...

Retall a l'escoles de música

Aquestos són dies de tristesa per a la música i l'educació en general. El retall efectuat per la Conselleria d'Educació a les ajudes que han de rebre les escoles de música, posa en solfa (i mai millor dit) el futur de l'educació musical que ve impartint-se en les diferents Associacions musicals del nostre País.

És llastimós veure com als dirigents de la Generalitat Valenciana se’ls ompli la boca fent mítings sobre les benevolences de la nostra terra, però no els cau la cara de vergonya quan es tracta d'ajudar a aquells que tan sols volen rebre una educació, en aquest cas musical, adequada. Sembla que han oblidat la importància de les societats musicals a la nostra cultura.

Ens trobem front un problema de moltíssima gravetat. No oblidem que el retall és de més del 54% pel que fa a les ajudes del curs anterior. Com han de subsistir les escoles de música amb una xifra que no dóna per a res...? Què faran els professors que a dia d’avui tenen feina impartint música...? D'on es nutriran les nostres bandes de música si no surten nous músics de l'escoles...? Seran els conservatoris professionals capaços de donar cabuda a tots els alumnes que quedaran fora de l’àmbit de l'escoles...?

Podríem fer-nos mil preguntes, i al mateix temps que les fem ens trobarem més desolats, més plens de tristesa i d'una ansietat que no es pot remediar. És desolador pensar en el futur, però sembla que no ens resta més remei que tirar endavant, malgrat els obstacles, i buscar solucions.

Espere i desitje que la societat valenciana sàpia i es faça coneixedora d'aquest assumpte, que els nostres Ajuntaments coneguen les dificultats per les que estan passant les escoles de música i que algú pose un dit de trellat i una mica de diàleg per a que el proper curs les xiquetes i els xiquets puguen estudiar música.

Més que música

Ja fa dies, per no dir setmanes, que tenia oblidat el blog. Tenia la sensació que, al posar-me a escriure, no podria evitar fer algun comentari fóra de lloc al respecte qüestions de les que, després de passats els primers dies d'escalfor, m'estime més obviar. No per bé meu, sinó pel bé d'un grup de gent, que estima la música, i al que jo també estime.
No vull ser partícip d'un desagradable enfrontament, que en res beneficia a la nostra ciutat. El fet d'abocar en un paper insults i desqualificacions no és el camí adequat per reconduir situacions. El temps que dóna i lleva raons sabrà ben bé deixar a cadascú al seu lloc.
Però hui vull escriure al voltant d'una altra qüestió i encara que vull fugir de política no puc evitar-ho:
Fa pocs dies vaig assistir al plenari municipal a Oliva. I això que no és una qüestió que, actualment, m'agrade massa. Em va sorprendre l'elevada assistència de públic al saló de plenaris. La meua intenció era conéixer el vot dels grups municipals respecte al manifest "Més que música".
Ja sabeu que la Generalitat Valenciana vol llevar a les escoles de música el 35% de les ajudes per a l'educació dels nous músics. La sorpresa va vindre quant el grup municipal popular va presentar una esmena d'adició al dictamen inicial en què demanava que s'incloguera a la moció una sèrie de reclamacions al govern central respecte a temes culturals. Tots els grups van votar a favor i cap va fer una explicació del seu vot.
Bo, no em sembla bé en absolut el que allí va ocórrer. No es deuen mesclar les qüestions i les obligacions que té la Generalitat i el govern valencià amb l'educació i en concret, amb les Escoles de música, i per altre costat, les reclamacions al govern central. Potser ha de vindre el govern espanyol a solucionar el problema dels educands valencians i el futur de les bandes de música?... Si el PP volia una reclamació, haver presentat una moció a banda, però no mesclar i fer diluir els sentiments dels músics i dels que han de ser-ho en un futur.
He de confessar que vaig eixir del plenari amb tristesa. Una vegada més hem perdut una batalla per l'educació i la cultura, però, no ens preocupem, sempre ens restarà la F1.